Archivo del sitio

La Urmana en Cavalleria Rusticana

A propósito de los comentarios leídos por allí y por allá de la Santuzza de la Urmana en el TR, me gustaría comentar que está inmensa cantante (¿soprano o mezzo?, ¿o una Falcón?) a pesar de la perfección vocal, siempre resulta un tanto gélida, bajo mi punto de vista más en la ópera italiana que en el repertorio germano.

violeta_urmana11.jpgSi escucháis la espectacular Gioconda discográfica, echamos en falta un poco más de desgarro expresivo y no tantas filigranas vocales, que hay que decir que no le vienen mal al papel, acostumbrados a los gritos de algunas, pero el alma es muy importante y al final te quedas como cuando escuchas a la Fleming, es decir, y….

Tengo ganas de ver la retransmisión de la 2 del doble programa verista. A mí en el Liceu me gustó mucho su Kundry, aunque sin desbancar a la Meier (sin tanta perfección vocal pero con más entrega interpretativa y musical). Veremos qué nos depara la visión, siempre un poco capante, de la retransmisión televisiva.

A ver si nuestros lectores se animan a comentar las funciones del Real.

Ximo

Anuncios

Make Someone Happy

karen-mason.jpgAvui he anat a una “golfa” del Liceu, per gaudir del musical més genuí, és a dir, Jules Styne en tota la primera part i una selecció de Kander, Allen, Warren, Andersson, Lane, Berlin, Rodgers, Bernstein i Lloyd Weber.

La cantant, per a mi desconeguda fins avui, ha estat una autèntica sorpresa, un monstre escènic i vocal, sense precedents. De seguida ha captivat el públic, se l’ha posat a la butxaca amb l’ abassegadora veu i sobretot amb la sensibilitat i musicalitat, que l’ha fet capaç de superar totes i cadascuna de les dificultats vocals i interpretatives que també té aquest repertori. Ha cantat acompanyada al piano pel ja familiar Christopher Denny (acompanyant del Rodney Gilfry o del Brend Barret en altres “golfes”) i ho ha fet amb micro, la veritat és que no li calia, a pèl hagués estat encara més espectacular.

De seguir així, les “golfes” s’haurien de fer a la sala gran. Han esgotat les entrades per a les dues sessions.

Ai, em deixava un petit detall, aquest fenomen és diu Karen Mason i us asseguro que ha tingut un èxit memorable i també puc certificar que el mereixia.
Bona nit

Actualització:

[odeo=http://odeo.com/audio/9583293/view]

Ximo

Tres dies seguits d’emoció operística a París

Envejo una ciutat que és capaç, en tres dies, de fer possible assistir a tres magnífics espectacles operístics i, que tot i així, encara no siguis capaç de veure tota l’oferta musical de la ciutat.

A París, des de dijous passat i fins dissabte podies gaudir de Les Contes d’Hoffmann, La Juive i el Don Giovanni a la Òpera de La Bastille, i tenint el dot de la ubiqüitat molt desenvolupat, haguéssim pogut gaudir d’un espectacle de ballet al Garnier el dijous per la nit i el divendres, mentre s’estrenava la nova producció de La Juive, gaudir del Castell de Barbablava i Le Journal d’un Disparu, amb la nova posada en escena de La Fura dels Baus, que podrem veure la temporada vinent al Liceu.

Tots tres espectacles, han estat un absolut triomf, tots tres per aspectes diferents, crec jo, i en tots tres casos la resposta del públic m’ha semblat sincera i espontània, viscuda i participada, tot i que jo en algun cas no hi estigui del tot d’acord.

La primera, de com un sol artista pot galvanitzar al seu voltant tota una companyia i portar un espectacle cap el triomf més absolut. Això ho va aconseguir el tenor mexicà, Rolando Villazón a les representacions de Les Contes d’Hoffmann. La resta de la companyia era correcta, però sense les altres figures estel·lars que necessita aquesta òpera, tot i així ell i la seva contagiosa energia, musicalitat i teatralitat va arrossegar a tothom. Una festa vestida amb una producció sensacional de Robert Carsen i una discretíssima direcció orquestral, llàstima.

Opéra National de Paris

Foto: Opéra National de Paris

La segona, de com una posta en escena confosa, buida, antiga i pretensiosa, amb aires de modernitat i molta parafernàlia escènica, ajudada per una inoportuna vaga dels tècnics de llums del teatre, no pot ensorrar les meravelles musicals d’una obra massa poc freqüent, La Juive, i d’unes interpretacions perfectes. Això darrer va ser gràcies a les senyores Antonacci (veure video) i Massis (veure video) i als senyors Schicoff, Osborn i Lloyd (veure video de tots plegats), i al director d’orquestra Daniel Oren. La suma de tot aquest talent, que va ser immens, va confluir per fer d’aquesta representació una fita importantíssima d’aquest any que tot just acabem d’estrenar.

I la tercera, de com una posada en escena, innovadora, brillant, intel·ligent, transgressora, discutible i que en algun moment fa grinyolar la pròpia consistència, és capaç d’esdevenir el galvanitzador d’una companyia compacta, entregada, però no gaire brillant, exceptuant, al meu entendre, la Christine Schäfer, que malgrat cantar un paper que no és l’adequat a les seves característiques vocals, és capaç d’emocionar amb el seu cant. La resta, teatralment perfectes fins a l’extenuació, però sense l’emoció musical que requereix Mozart. Tan sols alguna espurna com la serenata del espectacular baríton suec Peter Mattei, però massa poc per tanta obra. Parlo del Don Giovanni amb la direcció escènica del cineasta i director de teatre Michael Haneke i dirigida de manera massa condicionada per l’escena, del jove Michael Güttler.

dongiovanni1.jpg

Foto: Opéra National de Paris

Tres dies a Paris donant a més a més, per passejar, gaudir d’exposicions, museus, carrers i bulevards, tota una carregada de piles emocionals i artístiques que m’agradaria anar dosificant, per tal de no empatxar-me de tantes delicatessen concentrades en tres dies d’un hivern parisenc gens fred, ni climàtic, ni emocional.

Ximo